Palestina és un d’aquells rars casos en què un còmic guanya un premi literari, i en aquesta ocasió potser el motiu sigui el tema escollit i la perspectiva que adopta l’autor, també fotògraf i periodista a més de guionista i dibuixant de còmics.

Amb un estil a mig camí entre el treball de camp, el relat de viatges i la crònica periodística, Joe Sacco ens explica les experiències que va viure durant uns mesos en els territoris ocupats. Són els últims anys de la primera intifada (1991-1992), i l’autor entrevista a tot tipus de persones amb la intenció de saber com viuen i què pensen els protagonistes anònims del conflicte. Al llarg d’aquestes converses descobrim el sofriment i la humiliació que pateixen molts palestins, obligats a viure en condicions duríssimes que no per ser conegudes resulten menys opressives al lector, especialment quan parlem de segones i terceres generacions de refugiats criats en camps d’internament. Les pàgines dedicades a la franja de Gaza són especialment dramàtiques. També vam comprovar, de la mà dels propis palestins, les implicacions econòmiques que aquesta situació comporta, amb els refugiats reduïts a mà d’obra semiesclava i totalment depenent de l’economia israeliana, que d’altra banda bloqueja i asfíxia qualsevol intent de crear una economia autònoma palestina.El resultat, en conjunt, és una obra molt interessant però amb una visió clarament pro-palestina, que entenc que hem de atribuir a la procedència de l’autor. L’única “perspectiva” l’aporta el palestí Edward W. Said al pròleg, perquè Sacco no planteja una història del conflicte, ni busca fer una anàlisi de les diferents postures de les parts implicades. L’única cosa que pretén és donar veu a “l’altra banda”, menyspreada en la visió que habitualment s’ofereix als EUA. Per això el tractament no és equilibrat, i per això les bones intencions de l’autor tenen recompensa amb l’American Book Award (versió alternativa, diguem, del més convencional National Book Award en els EUA).
Per al lector europeu, acostumat a sentir una versió se suposa que més imparcial, quan no obertament pro-palestina, el resultat es queda en un document que compta amb noms i cognoms el que els diaris mostren diàriament, perdent la càrrega de contrapès que imagino tindrà en els EUA i que aquí tindria una visió pro-israeliana del conflicte.

Això sí seria trencador, encara que dubto que es portés molts premis.